Tipus de mares que no m'agraden

Jo crec que sóc tolerant, però...és difícil fer aquesta afirmació, perquè no ho tolerem tot....i depèn a nivell particular, on es tingui el nivell de tolerància, es pot fer aquesta afirmació,.sent molt dispar el llistó de cadascú.

Tot i creure que soc tolerant,em molesten dos tipus de famílies:

-Les que prediquen el mètode SERS(C.Gonzalez) i van en contra del métode Ferber  i prejutgen a la resta de famílies. Hi ha mares molt pro-lactancia materna i molt part natural, etc,i que a sobre van en contra del mètode Ferber, però em molesta que vulguin insistir en altre dones en que facin això, han de respectar les decisions de cada dona amb el seu cos.

Tot i que, si em pregunten, sóc pro-lactancia materna i he intentat els dos parts naturals, ja que crec que avui en dia son molt intervencionistes, i si em demanen l’opinió, la donaré, però mai jutjaré a una mare si decideix no fer-ho.

I el mètode Ferber(Dr.Estivill) la utilitzat gent que conec, i tot i no estar d’acord amb ell, no crec que siguin mares que hagin comés un error, crec que són mares que han trobat una solució al seu problema, a la seva manera.

-Els que creuen que hi ha nens dolents i nens bons. Jo no crec que cap nen sigui dolent, i tot i així, he de sentir comentaris sobre el meu fill, que per on van ja me’l titllen de nen dolent. I això em fa molta ràbia. No entraré a discutir amb els pares, per sort, els nens son molt mes intel·ligents que els pares i aprendran a resoldre els conflictes. I allà cada pare a com vulgui o pugui educar als seus fills.

Tipus de mares a les que admiro

Cada mare és un món, i amb cada fill ets diferent...Jo com a mare tinc moltes carències,  i alguna virtut tinc, sinó malament rai.

Sempre que observo altres mares, no sé perquè els hi veig només avantatges en respecte a mi.  Tinc la sensació que la resta de mares ho sap fer millor que jo, o almenys ho aparenten.

Admiro a les mares que no perden la paciència .Jo tinc molta paciència per depèn de quines coses, però amb els meus fills la perdo massa aviat crec. Si el nadó plora molt i porto una estona que no para de bramar, acabo dels nervis, i la moc amb més energia, per a veure si així calla, i al veure que no ho fa, passo la papeleta al pare...si el nen se’m escapa del costat mentre anem pel carrer, no puc anar callada fins a ell per dir-li que no ho faci, acabo cridant com una histèrica el seu nom per a que vingui al meu costat..i així mil situacions, que em veig jo, i no ho veig en la resta de mares, i si en veig a alguna, penso.:.pobra, ja no pot més....

Admiro a les mares que coneixen les pautes, sobretot a les mares que treballen a ensenyament, ja que elles no tenen dubtes i saben actuar en cada situació. Si el meu fill pega a algú , o molesta a algú,o salta al sofà.. li dic que això no es fa, però...ho dec fer malament, perquè el meu fill hi torna. I jo erre que erre, però ell també...i no sé quina és la solució. El faig marxar cap a casa,o el faig anar al racó de pensar si hi insisteix, etc...però...no sé on fallo..em fa falta un manual.

Admiro a les mares que els hi agrada anar al parc. Jo Sóc de les mares que anar al parc no m’agrada, em fico tensa pensant en el mal que es pot fer si salta a no sé on, etc. I un cop allí, em cansa tenir que intervenir en les seves negociacions amb els altres nens...

Admiro a les mares que saben parlar als seus fills, jo com he dit, acabo cridant al meu fill per a dir-li que no cridi...pobre, quin missatge li dono??

Hi ha molts més comportaments que admiro en moltes mares, sobretot si observo a les meves amigues. Però seria una llista interminable.

Perdre quilos desprès de l'embaràs

Avís a la població: després de l’embaràs et quedaràs gorda, fofa i lo més normal és que tinguis molta gana i no hi hagi manera de perdre els kilos.

Si t’aprimes no serà perquè donis el pit , serà perquè: o no tens temps de menjar o tens prouta força de voluntat per cuidar-te.

Si ets una dona normal, estaràs gorda. Si ets una superwoman, t’aprimaràs.

Des d’aqui les meves felicitacions a les meves amigues superwomans(nupi la primera), teniu molt mèrit,us admiro.

Avui he llegit no sé on que la Beyoncé ha admès que li ha costat horrors perdre els 25 kilacos que va agafar per l’embaràs.

Yujuuuuuuuuuuuuuu!!!

Puc ser una diva amb problemes! No cal que sigui una terrenal amb poca voluntat i deixada!!!

Sí..es fort...però així em sento...perquè?

Doncs perquè del meu primer embaràs em vaig recuperar totalment, la figura, clar, deixant de banda els pits caiguts i la panxa no tan dura, però...estava satisfeta com em vaig quedar...després de 2 anys,no pas a l’acte.

I D’aquest segon embaràs, estava una mica més tranquil·la...tenia tants raonaments que m’avalaven:

1-Amb dos criatures, aniràs tant de bòlit que ja veuràs com t’aprimes, i molt, només anat al darrera.

2-Dona, si dones el pit, t’aprimaràs sola!! Donar el pit és lo millor, ja que tot torna al seu lloc

3-Pensa que amb lo poc que dormiràs, consumiràs més calories i t’aprimaràs sense fer res.

.......

9 Quilos.

Sí, 9 quilos són els que encara em queden al meu cos.

9 Quilos, xixelins per tot el torç i una panxa flàccida i caiguda, i estries.I espera a veure el resultat del pits quan deixi la lactància....

I no sé si es pot mesurar , però també 9 quilos de decepció. Per no ser una superwoman...

I perquè no estic prima???perquè jo no m’he aprimat???

M’he documentat:

1-      Amb dos criatures vaig de bòlit, però no per això corro maratons, l’esforç físic que faig no és tant, perquè no estic tirada al sofà, però em passo el dia cridant i donant ordres(i per la veu no crec que t’aprimis, ja que amb lo que arribo a xarrar, de sempre, hauria de pesar20 kilos si així fos.)

2-      Donar el pit és lo millor perquè tot torna al seu lloc.

 Això no vol dir que es consumeixin les calories, vol dir que l’úter torna al seu lloc, però..sincerament, mai he sentit allò de: has vist aquella quin úter mes gras? Podria cuidar-se una mica,no?.

3-      El no dormir aprima??En aquest enllaç he trobar la resposta:

http://www.aperderpeso.com/el-no-dormir-%C2%BFengorda-o-adelgaza/

 i de la pàgina minuevadieta.blogspot.com.es he tret aquest fragment:

Los estudios muestran que la pérdida de sueño crónica puede afectar los niveles de azúcar en la sangre y hacer que el cuerpo produzca menos leptina (la hormona que controla el apetito) y más ghrelina (la hormona antagonista de la leptina que hace que te dé más hambre y que tu metabolismo se ponga lento). Debido a estos cambios fisiológicos, es más probable que tengas más hambre y que comas de más durante el día luego de una noche en vela (o con un sueño pobre).

No sólo eso, es probable que tus decisiones sobre qué vas a comer no sean muy inteligentes que digamos, y termines comiendo más de aquello que es más engordoso y menos nutritivo. La gente cansada se ve particularmente atraída hacia los azúcares y los carbohidratos de alto índice glucémico, probablemente porque el cuerpo está buscando un estímulo rápido.

Cuando estamos estresados ocurre una situación similar. De hecho, la falta de sueño es una forma de estrés. Y cuando aumenta el estrés, el cuerpo produce cortisol la criminal hormona estresada, antagónica de la serotonina, que además es responsable de que tengamos tendencia a almacenar grasa en el área abdominal (conocida en los bajos fondos como "tripa" o "barriga de cervecero").

I jo estic estressada, cansada i tinc poc temps per cuinar i a sobre el pit em dóna més gana, perquè dedueixo que el meu cos necessita més calories per fabricar llet.

Tots aquests fet avalen la meva propulsió a menjar xocolata i merdes varies durant tot el dia. I la meva poca força de voluntat.

O sigui, que no, no t’aprimes, perquè  després de parir, és ben bé tot el contrari, i les que estan primes després de parir és per altres motius: o perquè no tenen ni temps de menjar o perquè la seva força de voluntat és molt més alta que la resta!!!

El son de les criatures

Amb el meu príncep, tot va ser ideal, era un nen de llibre, com diu la Tracy hogg...fins als 8 mesos, va dormir totes les nits, fent 3 migdiades durant el dia, a partir dels 8 mesos va passar a fer-ne dos només de migdiades i a partir de l’any, ja en feia només una...que encara fa....

Tot va ser ideal fins l’arribada de la seva germaneta. Els primers dies dormia encara al bressol, però cada nit es despertava quan sentia plorar a la germana, i saltava del bressol i venia a la nostra habitació, fins que passats uns 15 dies, i quan ja havia caigut dos cops saltant del bressol en plena nit, vam decidir passar-lo al llit gran....crec que vam fer-ho malament això...perquè era habitació nova, llit nou....potser van ser massa canvis...i des de llavors, el dormir s’ha tornat un drama.

Era un nen que simplement a la seva hora el deixaves al llit, i s’adormia sol...ara és un drama que vaig al llit, vol que em quedi allí fins que es domri i per la nit es desperta, ve a la nostra habitació i no vol dormir més...ara va molt mal dormit, dorm poques hores i crec que per això va més nerviós i tot.

Ahir a la nit, després de 8 mesos(avui la princesa fa els 8 mesets), vam decidir que el pare aniria a dormir amb ell, per evitar que es presenti a la nostra habitació.I almenys aquesta nit, el príncep ha dormit. El pare m’ha dit que només un cop ha cridat el seu nom, i al veure que estava allí, ha seguit dormint...a veure si és el principi de la solució!!i això no ho podia haver pensat abans????

La meva son no em deia deixar.....

 

Pel que fa a la princesa, es tot diferent, no ha dormit seguit MAI encara.

Aquesta nit s’ha despertat a les 2 , a les 4 i a les 6....feia mesos que no li donava el pit per la nit...però porto 10 dies que si no li dono el pit no calla....i es pesadíssim!!!

Pel que fa al dia, les migdiades les fa de llibre també!!

Fins ara feia tres migdiades, i porta uns dies que ja no vol fer la de la tarda...però..perquè no dorm seguit a la nit???menja com una llima ja!!! Ja no sé que fer per atipar-la més abans d’anar a dormir!!!

Quan dormiré 7 hores seguides???

El pare de les Criatures

Avui és el dia del pare, molta gent es queixa de que si és un dia comercial, que només és per fer gasto, etc etc.

Doncs jo ho trobo perfecte que hi hagi un dia en que es valori la feina feta per el pare!!!Pare és aquella persona que participa de l’educació, de les tasques diàries i que li compra les sabates!jajajajajaa

En el meu cas, el pare de les criatures es l’oposat a mi. I crec que la majoria de parelles haurien de ser així, al meu parer, clar està, perquè així es compensen carències. I si no ha de ser així, almenys en el meu cas és el que crec que em funciona.

Sóc histèrica de mena, ell és pausat i tranquil.

Jo sóc, ho vull ser, més autoritària, ell vol ser amic dels seus fills.

Jo m’atabalo davant un problema, ell sap ser objectiu.

Ell és detallista, jo no ho sóc  gens. I això ho escric perquè pel dia de la mare i festivitats varies, ell sempre em té el detall preparat, i jo vull fer-ho, de veritat, però mai arribo a temps!!

Com a regal del dia del pare d’avui volia fer un vídeo amb els dos nens i enviar-li, i després amb pintures fer algun dibuix(garavat mes aviat) i donar-li els fills..però...no he fet res....

Tindrà regal, però regal material....és de l’únic que he tingut temps!!!!Visca les fetes comercials i el materialisme!!!

Però a part de tot això, ser pare en el meu cas, és complementar la feina d’educar entre dos i una gran ajuda. Ens complementem.

Jo poso les normes, i ell hi està d’acord, o em fa reflexionar...

Els petits detalls són els que conten,no? Doncs fem una llista de petits detalls:

El pare de les criatures és aquell que quan he perdut la paciència, em relleva i em diu que ja se’n encarrega ell.

El pare de les criatures és aquell que quan estic cansada, s’emporta als petits per a que pugui descansar.

El pare de les criatures és aquell que m’ajuda en continuar les tasques diàries.

El pare de les criatures és aquell que s’aixeca a les nits per ajudar-me....GR&%$!!

Un moment....no cal mentir....s’aixeca després de mil crits i de cagar-me en tot perquè ell dorm i no s’entera de res!!!

El pare de la criatura és aquell que m’intenta convèncer que lo de despertar-se a les nits és genètic per salvar l’espècie!!!, ja que els homes són els caçadors i les dones les recol·lectores....en serio?!?!?!?!?!

Deixe-m'ho aquí.

 El pare de les criatures és , en definitiva, el que em fa enfadar també ,  però em fa riure més!!

Feliç dia del pare!!

Viatjar amb nens en avió

Desgraciadament, només ho he fet un cop, però de veritat, que espero tornar-me una experta en aquest tema a partir de l’any que ve.

L’únic cop que he viatjat amb avió va ser quan el meu príncep tenia 9 mesets, i vam anar a Praga.

Vaig decidir triar el viatge d’anada i tornada en un horari decent, s’ha acabat allò de buscar ofertes de bitllets econòmics pel simple fet que surten a les 4 de la matinada i fan 4 escales .A partir d’ara, vulgui o no, he de viatjar com a “senyoritos”.Sí que podria fer passar son als meus fills i tot això,...però no és lo mateix estar histèrica dins del teu cotxe cridant si convé, maleint el que sigui , que fer-ho en companyia dels tripulants i passatgers. Podria viatjar amb els meus fills a costa del seu sofriment i del meu, però...viatjar ha de ser divertit,no??i em refereixo a la resta de passatgers....

No sols viatgem com a “senyoritos” sinó que a més a més, em vaig enterar que pel simple fet de portar cadireta, seriem dels primers en embarcar!yujuuuuuuuu!!!

El viatge era d’un temps prudencial, 2 hores i poc...en el límit de que dormís una estona o amb sort casi tot el viatge....

L’anada va ser genial!! El príncep va dinar a l’aeroport i abans d’embarcar ja s’ho havia acabat tot i havíem tingut temps de canviar-lo de bolquers,etc etc...llest per a anar a fer la migdiada a l’avió.

El bebès no tenen seient assignat, van amb els pares, a la falda, i et donen un cinturó especial per a ells...però les hostesses si poden et donen un lloc de tres seients, i així va ser, vam enlairar-nos, el nen va jugar una estoneta i desprès amb el runrun de l’avió es va dormir i el vam estirar al seient que estava buit.

Si no hagués estat perquè la mare(jo) va obrir una ampolla d’aigua i li va caure damunt del nadó, la pobra criatura hagués dormit tot el viatge. Però es va portar com un angelet.

Per la tornada estava ben tranquil·la!! A sobre havíem agafat un vol cap al tard i era l’hora que el príncep normalment anava a dormir...Per variar, a l’hora de tornar cap a casa no som tant puntuals com a l’hora de marxar,que ens pot l’ànsia i arribem abans a l’aeroport...vam arribar ben justos, i el príncep anava nerviós del trajecte fins l’aeroport...portava un bibe fet, per donar-li, però com anàvem amb el temps just li volia donar mentre esperàvem per embarcar, se’m va oblidar lo de les normes de no passar líquids de més de 100 ml...i el guarda Txec em va mirar i em deia que podia passar(era bona persona), però que primer begués JO del bibe...Deu!!! odio la llet!! I la de nadó, només per la olor, em fa venir arcades!!!! És va crear uns instants de dubte perillós....sort que el pare de la criatura va agafar ràpid el bibe i va beure!!!jajaja.

 

Un cop a dalt de la cabina...no va ser tant bonic com l’anada. l’Avió anava 100% ocupat, i a nosaltres ens va tocar un senyor assegut a la punta, seient de passadís, que devia pesar una tonelada i tenia cara de pocs amics.

La gent molt simpàtica , no parava de fer “carantoines” al meu fillet, que volia dormir, però no el deixaven....fins que va arribar el moment de enlairar-nos, de sobte,tot el murmuri de gent es va apagar, i la sensació, amb les llums de cabina engegades, era de pau i convidava a dormir. Però...ai el meu príncep!! Fart estava de gent, sorolls i viatges i un cop fet el silenci, ell va començar a plorar, estirar-se, contornejar-se, cridar....i el senyor assegut al seient de passadís ni l’ intenció tenia de moure’s per a deixar-me passejar passadís amunt i avall per calmar a la meva criatura...

Em vaig ficar histèrica, i la resta de passatgers també, suposo...i la criatura va plorar ni mes ni menys que durant una hora....va ser una tortura!!!

Allí vaig aprendre que quan viatges amb nenes, si t’esperes lo pitjor, pot anar be o almenys vas preparada psicològicament, però si as ben tranquil·la, tot es gira!!!

Tendències de criança

La tendència d’avui dia, fills meus, és que sigui tot lo més natural possible, ja sé sap que això són modes i cadascú, segueix lo que vol.

Avui en dia és: lactància materna per sobre totes les coses, res de mètodes de dormir dràstics,parts naturals, etc etc etc.

I fa uns anys va ser que res de pit, que millor la llet de pot i mètodes de dormir més sistemàtics.

En fi...a saber quina tendència tindreu vosaltres...

Jo no sóc de cap en particular. El que no sóc es dràstica amb la gent que tendeix per un costat o per un altre.

Sempre he volgut optar, perquè així ho crec, que lo natural serà lo millor perquè la natura és sabia, però també conto en que em evolucionat i gràcies “o per culpa” d’això , l’evolució de les espècies ja no es tan radical com abans...crec que de ser així, en el meu primer intent de part natural..potser m’hi hagués quedat..jo que sé!!

I la llet  materna sempre serà lo millor, a no ser que siguis una yonki,no??o potser amb les dietes que seguim avui en dia, no és tant bona com sembla...o per la ingesta d’alcohol, o tabac..o etc etc....

Lo natural sempre és lo millor, dins de lo possible. I dins d’aquesta manera meva de pensar, abans de ser mare era una noia 100% seguidora de Carlos Gonzalez, però un cop vaig ser mare, em vaig estressar i, com ja he comentat, vaig seguir la tendència d’una tal Tracy Hogg, per a que us feu una idea, en comparació amb lo que està de moda, seria això, copio les paraules d’aquest enllaç, perquè com diríem, m’ha tret les paraules de la boca:

 

http://www.unomasenlafamilia.com/entre-estivill-carlos-gonzalez-tracy-hogg-susurradoras-bebes.html

 

Cuando los padres buscan soluciones para el sueño de sus bebés se encuentran fácilmente con dos tendencias muy claras y firmemente respaldadas por otros grupos de padres. Por un lado los seguidores del método Ferber, conocido en España a través del Dr. Estivill, que a muy grandes rasgos defiende que el bebé debe aprender a dormir sólo mediante rutinas muy estrictas aunque tenga que llorar para ello. Por otro lado, los seguidores del método Sears, transmitido en España por el Dr. González, que es absolutamente opuesto, y también a grandes rasgos, considera que el niño necesita el contacto permanente con sus padres, especialmente con la madre y que dejándole llorar le hacemos sufrir.

Pero en el mundo del sueño del bebé hay más protagonistas, aunque no despiertan tanto fervor entre sus seguidores, al menos de momento. Es el caso del método de Tracy Hogg. Esta enfermera especializada en maternidad demostró tanta facilidad para calmar y entender a los bebés que fue apodada Baby whisperer (susurradora de bebés). Con la colaboración de la periodista Melinda Blau, traspasó su método a varios libros en los que explica su técnica, el sueño sensato.

Parte de que lo más importante es el bebé y sus necesidades, pero sin olvidarse del resto de la familia. El bebé duerme desde el primer momento en su minicuna, cuco o cuna, pero con ayuda de sus papis. Básicamente se trata de relajar al pequeño antes de acostarle para que aprenda a dormirse solito pero sin lágrimas. En pocas palabras, se oscurece la habitación para que no haya distracciones, se le envuelve y se le coge en brazos susurrándole. Cuando está tranquilito y a punto de dormir se le pone en la cuna mientras seguimos acariciándole y susurrándole, y le dejamos solito antes de que se duerma. Lo habrá hecho tranquilo y por sí mismo. Además los padres tendrán tiempo para desconectar un poquito, lo que para algunos es impensable y para otros indispensable.

Viatjar amb nens en cotxe

A tenir en compte: hores de trajecte fins a la destinació.

Suggeriment: intentar viatjar sempre que la criatura tingui son.

Menys d’una hora: carrega’t de paciència per si no dorm, i comença a pensar en cançons per a cantar o algun conte per a contar o a fer “carotes”(qui m’ho havia de dir...)

D’una hora a dos: creua els dits per a que es dormi, sinó, paciència, alguna peli,si tens aquell aparell,(sí, estic a la última en coses electròniques jo, sóc una màquina i vaig tant ràpid en tenir lo últim que ni els noms em fa falta memoritzar....que passa??) o un Cd amb cançons, que pot servir per a posar-les ben fort i que la criatura calli o per posar-les ben fort i no sentir el plors tota l’estona. També va bé portar alguna cosa per a picar.

De més de dos hores a trajecte llarg:

Trajecte llarg és aquell que  comença a partir de que la criatura NO DORM i que es fa més llarg a mesura que els teus nervis augmenten. Es pot fer llarg a partir del minut zero o  a partir de les 4 hores.

Suggeriment: ja sabem que portem el cotxe fins dalt de paciència i que s’acabarà en algun moment, sortiran  els plors en les criatures més petites, plors que no es poden consolar, sortiran preguntes repetitives si la criatura ja parla, nervis de les criatures, etc etc, FES EL QUE PUGUIS.

I penses: ostres!! Les altres famílies fan els viatges molt millor que nosaltres!! Són els meus fills els únics així??la gent va de vacances i no semblen tant”desquiciats” com jo!!! Una de dos:O la resta de crios són mes calmats o jo sóc una histèrica!Et diuen que el viatge amb crios es fa pesat...pesat????!!! ÉS UNA TORTURA!!!!

Porto les dos cadiretes al darrera i sempre m’assec al davant, de copilot,sóc optimista de mena i tinc l’esperança que es portaran bé durant tot el trajecte.

Als 5 minuts una plora perquè li cau el xumet i no se’l sap ficar encara, i em giro i contorsiono i li poso jo.

Torna a plorar i per evitar el moviment que he fet fa una estona i del qual no sé si em recuperaré, agafo el mòbil i el fico en auto foto per allargar el braç enrere, fer foto i a veure si surt la criatura per a veure com està...no surt la criatura, a la foto només s’aprecia un tros de cadira, em torno a contorsionar i metre m’estiro, el príncep que veu que totes les meves atencions són per la petita, m’agafa del cabell mentre ploriqueja que vol sortir, li dic que no pot ser, que encara falta molt i que si dorm arribarem abans...comença a plorar mes fort. Fico el xumet a la petita, que continua plorant també perquè no és això el que deu voler...estic entre mig dels seients, girada tipo “la niña del exorcista” i comprovant que els pulmons dels meus fills estan molt sans!!

Acabo traient-me el cinturo, passant cap al darrera en ple trajecte, traient un pit fora, mentre intento donar-li a la petita i amb la mà esquerra fent pessigolletes a la cama del meu príncep perquè diu que li fa mal.....ja no és sols esgotament psíquic, és físic!! I només portem 10 minuts de trajecte!!

El primer dia sola ante el peligro

Tota mare primerenca, arriba a casa després de sortir de l’hospital, i durant uns dies, s’adapta a la nova situació d’estar amb la seva criatureta a casa. Els primers dies té l’ajuda del pare, de la mare, del sogre,de la sogra, de la tieta, del senyor del bigoti,de la veïna, de les amigues, de la senyora aquella que no sap que fa al seu menjador, etc etc...però de cop, arriba el dia en el que el pare té que anar a treballar i, a sobre, les visites aquell matí no estan previstes.

És el primer dia “sola ante el peligro”.

Totes, o almenys la majoria, ens fiquem nervioses pel fet de tenir que afrontar aquella situació soles...i si plora mentre estic al bany???i si necessito alguna cosa urgent i no puc fer-ho perquè he de tenir a la criatura en braços??

De fet, no sabem ben be a que tenim por, deu ser la por a enfrontar-nos a una situació mai viscuda, perquè, si ho analitzem, que pot passar d’especial?? Que plori mentre estem al bany?? Pues no hi estarem eternament,no??i si fa falta, ens aguantarem...que hem fa mal alguna cosa i no puc agafar-lo en braços? I que passa si no el puc agafar durant 5 minuts?? Que es caga tant o es mulla o  mil situacions que comportin que tota la seva roba esta per canviar?..i normalment ho fem amb el pare...però...ho podem fer soles,no???

Si ho analitzem , sabem que no hem de patir per res..tenim la por com si algun cosa extraordinària hagués de passar i al estar soles i tenir que protegir a la criatura no ens permetés salvar el món de l’atac extraterrestre, per exemple...

Però fins i tot en situacions difícils ens en sortim!!!

Recordo un dia durant la meva baixa maternal del meu príncep, que estava sola a casa ja..era dels primers dies d’estar sola i encara tenia aquell runrun a dins que em feia estar alerta i nerviosa per si venia algun atac terrorista o alguna situació inesperada i hagués d’enfrontar-me jo sola al perill!! Sempre protegint a la meva criatura, clar està..

Era mig matí, el meu príncep havia menjat i l’havia ficat al seu bressol...i jo vaig anar al sofà, a plegar roba...de sobte:”” paaam! Fffffffffssssssssssssssffffssssssssssssssssfssssss”.

Que era aquell soroll d’aigua??? D’on venia??? Corrent vaig anar al bany i...:

oh , Déu!!!! Un “pitorro” havia sortit “d’un tubo” i l’aigua sortia a pressió contra la paret contraria!!! I en sortia molta!!!! Massa!!! Corre, tia,reacciona!!! Fica les mans al forat per tapar la sortida d’aigua!! Merda!!!! Fa massa pressió i ara al ficar les mans l’únic que he aconseguit ha estat que mulli el sostre!! Merda, que faig!!! Que faig?!?!?!?! Ostres, surt a tanta pressió que m’acaba d’empapar els pantalons de pijama i del pes de l’aigua m’han caigut i tot!!( temps de reflexió feliç: que guai...potser es perquè m’aprimo)noooo!! Quins nervis!! Actua ràpid!!oh,,,..que és aquest soroll!! El nen plora!! Fill, la mare no pot venir!!!oh!!! ploraré!!! Ploraré jo també!! S’inunda el pis!! El pis nou!!!! Que faig!!??? Vull plorar!!!L’aigua surt a pressió contra el meu cos i no puc ni obrir els ulls!! Cap a on corro!!! Estic empapada!! No ploris tant fill!! Que la mare lluita contra l’aigua, no deixaré que ens ofeguem!! Que faig!?!?!? Trucaré al home de la casa!! Merda!! Estic tant mullada que empaparé el móbil i segur que em cortocircuito!!!

Para:Vale, tia, ara frena, estàs histèrica, que coi fots? Voler trucar al pare per a saber on està i em solucioni el problema?? Que et passa?? Pensa en fred, va(si el príncep plora molt, però en uns instants estaré amb ell), pensa: aigua, no la pots parar, com es para???vale, aniré a tancar la clau de pas.Tancada la clau de pas!!!

Tranquil-litat amb plors de fons.

Oh fill...estic molt mullada, no ploris amor, ara em canvio..

vine als meus braços, oh!nyt nyt nyt!!ja estàaaaaaaaaa, ja estàaaaaaaaaaaaa, la mare que es una heroïna t’ha salvat de l’ inundació i ara trucarem al pare per explicar-li...vale, amor??, torna a dormir, que la mare ha de fregar casi tot el pis.

Ara ja sé que davant qualsevol atac, estic preparada.

Mira que sóc valenta,eh??jo soleta he tancat la clau de pas!!

el frenillo...de la boca

Un dia qualsevol, el meu príncep va anar a jugar al parc, anava amb el seu abuelito…i…al arribar a casa em van explicar que va caure i que es va donar un cop a la boca i que li sortia molta sang…el pare de la criatura el va portar al metge i li va dir que no era cap problema, que simplement s’havia trencat el “frenillo2 del llavi de dalt…

Quan vaig arribar a casa, i veure al meu príncep amb cara d’afligit, li encanta ser el protagonista, i em va ensenyar tot orgullós com li penjava del llavi el frenillo….no vaig poder suportar i vaig plorar!!! Si….el primer cop que plorava per un accident del meu fill…no sé si era hormonal perquè la seva germaneta estava dins la meva panxa encara, però..em va fer molta pena que el me fill es trenqués el frenillo i no e pugui tenir mai més….

Sinequia vulvar

Este nombre tan raro no es más que la manera técnica de decir que se han adherido los labios menores, uno al otro. No le pasa a todas las niñas pero es una de las patologías ginecológicas más frecuente antes de la pubertad.

El caso es que da la sensación de que este número está aumentando y quizás una de las razones es el uso cada vez más extendido de las toallitas como "único" método de limpieza vaginal (es mejor lavar la zona también con agua para evitar problemas). También se asocia al bajo nivel de estrógenos que tienen las niñas antes de la pubertad.

El diagnóstico normalmente lo hacemos los pediatras durante la exploración, porque lo más frecuente es que las niñas no tengan síntomas.

http://mamapediatraymas.blogspot.com.es/2013/03/sinequia-vulvar.html

Mare de Déu!!!! Pobreta filla meva!!! Sé que li hauria d’anar ficant vaselina o oli…però…tinc por de fer-li mal!!!!

Perquè??!!! Jo també ho vaig tenir i mai ho vaig saber? És genètic o que??suposo que ve a ser com la fimosis als nens,no???

Horaris de les criatures

Crec que entre la majoria de les meves amistats i familiars que són mares, amb l’horari del meu fill, era considera una “radical extremista”.

I feien alguns comentaris, en plan: “Home, per un dia que vagi a dormir més tard”…”dona, que és vacances…no cal que a les 20 estigui al llit”, etc etc etc.

Sí, tenien raó, la primera que hagués desitjat que pogués anar a dormir tard, (fet que hagués fet que s’aixequés mes tard per al mati també), era jo…però..NO..el meu fill, es matiner de mena..ho porta als gens(els meus i els del pare segur que no...no sé quins gens..)…i vagi a l’hora que vagi a dormir, ell com a molt tard s’aixeca a les 7:00, tots els dies de l’any!!!! És més, de vegades, com mes tard hi va, més aviat s’aixeca!!

Què es pensen que jo com a marmota de tota la vida m’agrada matinar dissabtes, diumenges, festius, vacances....???

M’encantaria que algun dia de l’any, s’aixequés més tard..però no hi ha manera!!Ho he provat tot, ficar-lo a dormir un dia tard, i veure que passa(s’aixeca a les 7), a l’un demà també(s’aixeca a les 6) i al tercer dia també, després de tenir que suportar les marranades perquè va cansat, però no..ell continua aixecant-se a les 7 com a molt tard!!

Fer-ho durant el període de vacances(dos mesos), gradualment, ficant-lo a dormir cada dia 15 minuts més tard...però no..ell s’aixeca a les 7!!!

Comprant un llumet, i ara que és una mica més gran i representa que entén les coses, explicar-li que fins que no s’apagui el llumet , no es pot aixecar, que mentre el llumet està encès és que és de nit i tothom ha de dormir. Però ell s’aixeca a les 7 i desenxufa el llumet!!

Dient-li que  fins que els pares no vagin a l’habitació, no es pot aixecar...però ell ve a les 7 a preguntar quan li direm....

En resum, que el meu fill, ja que s’aixeca a les 7 cada dia, cada dia va a dormir a les 20:30 o 21 com a molt!, abans de més petit una mica abans i tot. Perquè, senyores i senyors, ja que pel mati em veig obligada a llevar-me tant d’hora, almenys que per la tarda nit tingui espai per ELMEUMOMENT de tranquil·litat i silenci i poder dedicar.me a mi....

I pel que fa a hores de menjar i son, sóc molt estricta , ho necessito, necessito jo una rutina per saber que tinc un espai per mi.

A les 7 aixecar i esmorzar(m’agradaria que sirgués a les 8...però...)

A les 12 dinar i desprès migdiada(caps de setmana inclosos)

A les 16 berenar

A les 19 banys

A les 20 sopar

A les 20:30, màxim 21, a dormir!!!!

I de nadons(cas de la meva petita ara), les migdiades de més que toquen, pel mati i per la tarda.

He seguit sempre la rutina de la Tracy Hogg de EASY

E= Eat

A=activity

S: sleep

Y :you

E=07:00 esmorçar

A=activitat

S: 09:30 migdiada

Y: temps per mi mentre dorm

E=12 dinar

A=activitat

S=13 migdiada

Y:temps per mi entre dorm

E=16:00 berenar

A=activitat

S=17 migidada

Y=temps per mi mentre dorm

E=20 sopar

A=canvi de pañals

S=20:00 A dormir

Y: temps per mi

E: :23:00 resopó

I m’ha anat genial perquè aquests horaris són els que apliquen a les escoles!!

Clar, que inculcar-los aquest horari no és fàcil!!! Les meves suors m’ha costat!!!Ells matinen, doncs que apetxugun durant el dia!!!

Hernia umbilical

La hèrnia umbilical consiteix en un defecte de tancament del anell umbilical que amb certes maniobres (tos, plor, esforç, riure, etc..) dóna lloc a un bony umbilical al produir contingut abdominal per sota de la pell. La pell del melic poc a poc pot donar-se i  hipertrofiar-se per fora del propi melic fent-ho antiestètic.

Amb el creixement de l'anell umbilical, es va tancant espontàniament l'hèrnia i acaba desapareixent abans dels 4 anys d’edat. Després d’aquesta d’edat, si no ha desaparegut, s’ha de pensar en el tractament quirúrgic. Aquest es fa habitualment amb anestèsia general i bloqueig regional, i per mitjà d’una incisió corva a nivell del melic, es tanca l’anell umbilical. Es col.loca un embenat durant una setmana i no se sutura la pell, fet que no fa necessari retirar els punts.

Els riscos són els propis de la anestèsia general i poques vegades hi ha el sagnat, hematoma, cicatriu hipertròfica i la recidiva. Com a norma general els nens sans s’operen sense ingrés i marxen d’alta el mateix dia de la operació.

http://hj23.org/ca/tema-salut/hernia-umbilical-50.html

joooooooooooooooo, pues lo meu príncep ho té!!! Li va sortir de fer tants esforços de petit quan tenia restrenyiment!!!

Ma mare diu que el problema és que no li ficava faixeta....tindrà raó??? Li poso ara que ja ha passat els tres anys??? Tenim hora per llista d’operació, ja que no se li ha tancat...snif snif....noooooooooooooooo, jo no vull!!!!no vull que el tallin!! Vull que se li curi sol!!!

Mama bloggera??jajajajaja- Segona part

Ostres!!! Sóc tant i tant normal, i em sorprèn tant que siguem totes tallades pel mateix patró!!

 M’he tirat a això de fer el blog, quan mai havia vist altres blogs..algun sí...però mai hi he dedicat més de 5 minuts...i estava pensant que lo ideal seria escriure lo que em passa, comparant amb estudis o articles  que trobi per internet...i va...i dono de cap a un blog d’una mare de Vilanova i la Geltrú, que el fa TAL QUAL EL VODRIA FER JO!!

Ostres, no he buscat més, però devem ser milions de persones escrivint igual, el mateix....

En fi, ara més que mai ANIMO A TOTES LES MEVES AMIGUES  a que facin blog, perquè:

1-Només en llegirem entre nosaltres i alguna mare que no té ganes d’escriure i llegeix per veure, al igual que nosaltres, que no som rares, que som molt normals!!

2- De veritat, veient la de blogs que hi ha, negarem als nostres fills aquesta informació??No voldria sentir-me dir: "mama, totes les altres mares ho feien i tu no...ja te val!!!"

3-Com tinc dos fills, ni temps tinc de trucar a les amigues, i Deu sap que el temps per escriure el blog, el trec de les meves hores laborals!!! I si totes ho fem, a la feina podré llegir com els hi va la vida a les meves amistats....

4- Ja que s’ha perdut lo de les cartes quan érem petites i les amigues ens escrivíem, i ara ja no ho fem, doncs és un mètode semblant per comunicar-nos!

5- els dies que no poguem parlar amb amigues, podem buscar en blogs semblants i veure com moltes noies(dones) tenim els mateixos problemes!!

Tot sobre el xumet

Dins de la moda d’avui en dia de tot natural, també està la moda de “xumet millor que no”, que si els crios s’hi enganxen, que si pot provocar problemes a les dents, etc etc.

Abans de ser mare, no volia donar el xumet!! Jo volia seguir la tendència natural, que, en el fons, sempre he pensat que lo natural és lo millor....però...fills meus!! Al veure que el nen necessitava el pit a totes hores, tal qual, no com a expressió, sinó a totes hores,i que si no, plorava, i que tenia els pits encetats,... em va saber molt greu i vaig prendre la meva primera decisió “en contra de la natura”: comprar un xumet.

De fet la companya d’habitació de l’Hospital li ficava al seu retoño, era el segon, i ma mare em va dir: i tu, filla??potser així callaria una mica...

I la vaig enviar a la farmàcia directa, i quan va arribar, res d’esterilitzar el xumet ni res!! Era urgent!!! I el pit tampoc me l’havia esterilitzat, o sigui, que xumet cap a la boca!!!

Li vaig ficar a la boca i l’escopia, clar està!!! Li molava més el meu mugró!!tovet i calentet, que no pas allò fred i sintètic...però, si hi insistiu, el voldrà!!Que coi de frases :és que no el vol!!!

Posar a la boca, escopir, posar a la boca escopir, posar a la boca escopir, posar a la boca, resignació per part de la criatura, i...silenci...oooooooohhhhhhh.

 

Silenci.

 

La nena només néixer es va enganxar al pit...i al arribar a l’habitació ja buscava el xumet(jo, clar), i va ser donar-li i callar(mateix procediment que amb el nen)

 

Que les criatures s’hi enganxen? Sí, els meus fills són yonkis del xumet els primers mesos!

És més, jo els hi fico a la boca tot el dia, tant si el volen com si no...i jo els he fet yonkis, mea culpa.

Es desperten, xumet a la boca, acaben de menjar, xumet a la boca, estan asseguts, xumet a la boca...això sí, per la nit...és caure el xumet de la boca i tenir-me que aixecar!!uuff...són el moments que odio el xumet.

Com es fa per a que deixin el xumet??

Doncs jo ho vaig fer gradualment amb el nen(la nena encara el porta tot el dia!!)...a partir dels dos anys, ja només feia servir el xumet per a dormir, fet que va provocar que si no teníem xumet, no dormia!!!!.Quan va començar l’escola, al setembre passat, no li deixaven portar xumet a la migdiada, i vam decidir explicar-li que només seria per dormir a les nits, primer ens ignorava, i moltes migdiades del cap de setmana volia xumet, no li negàvem pas...li dèiem que si era gran, millor que no, però be...

I després ens van dir que per a que el deixés definitivament, millor donar-lo als reis mags o algo similar, així en prendria consciència.

Així ho vam fer, vam anar al “xamberlan” de Barcelona i li va donar el xumet!!!!Tots li vam recordar que ara ja no en podia fer servir, i que era gran!! Que estàvem molt contents, etc etc...

 A la nit, va anar a dormir,clar,(és una costum que li hem inculcat, també),  i vam descobrir pel mati que havia dormit amb xumet!!En tenia un amagat!!

Ens vam resignar...

I  un dia de finals de gener , principis de febrer, no recordo, es va deixar el xumet a casa dels Abuelitos i...mai mes n’ha portat!!!

 

Quin tipus de xumet és el més adequat?

Això ho tinc clar, dono per suposat  que les marques comercials no treuen al mercat xumets perjudicilas per al nadó, o sigui, que el més indicat és el que li agradi a la criatura i...si no...algun d’aquests personalitzats tant monos, que agraden molt als pares!!!

els percentils

He tingut dos embarassos amb dos extrems de percentils..el nen, percentil 95, la nena, percentil 10-15.

En els dos casos m’he preocupat..

 

Pel nen, al ser el primer, només pensava en com trauria aquella criatura del meu cos!! Quina por!! Què gran que era!!!

I per la nena, preocupada per a veure si li passava algo ja que era massa petita.

 

Tot depèn del metge que et toqui, a mi per la nena em van ficar la por al cos perquè anava massa petita, i desprès la majoria d’amigues meves han tret criatures més petites i mai ningú els hi va dir que era un problema....

 

Pels dos casos m’he obsessionat en l’evolució del percentil durant l’embaràs.

I un cop fora, pel nen no em preocupava, perquè anava gran i guapo, però per la nena els primers dos mesos histèrica estava amb el control del pes!!

Fins i tot la despertava per donar-li el pit!!anava augmentant, poc, però augmentant, mai perdent, però jo obsessionada en que mengés, preocupada, nerviosa, controlant el pes constantment...preocupada perquè tenia reflux i encara era pitjor...en fi, una tortura!!

 

Desprès de tant patir, la nena ha continuat igual.Nno per més patir ella augmenta més...o sigui, que sí, va petiteta, però el nen anava gran!!

 

No és cap problema, com diuen les padrines: són constitucions!!

El destete

No hay ninguna razón en especial por la que se deba recomendar abandonar definitivamente la leche materna a una determinada edad.

Se debe tener en cuenta que el destete no solo es un cambio en la dieta del niño, sino que es un asunto muy serio con gran repercusión emocional para él y para su madre. El niño puede experimentar sentimientos de frustración y de abandono, al no entender por qué su madre le niega algo tan importante para él; la madre, a su vez, puede experimentar sentimientos de pérdida y de tristeza por haber tenido que cambiar esta forma de relación íntima con su hijo.
Por todo ello las recomendaciones arbitrarias sobre la limitación de la lactancia, que no tienen en cuenta los deseos de la madre y de su hijo, son simplemente inaceptables
En algunas ocasiones el destete se hace inevitable por causas médicas u otras.

Algunas personas creen que si el niño no es activamente animado a destetarse, no lo hará nunca por si mismo; sin embargo, esta idea es errónea, como lo demuestra el hecho de que en sociedades en que se permite al niño mamar tanto tiempo como quiera, acaba por destetarse él solo.

Fragments  de : Albalactancia materna.org

 

Com es fa el destete??

Molt fàcil!!! LI DEIXES DE DONAR EL PIT!!

 

Qui té dubtes? Aquella mare que ho vol fer, però té por de perdre alguna cosa  en la seva relació amb la criatura. Aquella mare que està guadint del procés de la lactància i que sap que algun dia ha d’acabar.

El problema,és la mare. ENS COSTA HORRORS TRENCAR EL VINCLE DE DONAR EL PIT.

 

La manera més fàcil és progressivament, o sigui, anar reduint tomes de pit i introduint altres substituts. I donar-li només quan demana pit.(quan ho demani, no quan creiem)

En el cas del nen, ho vaig fer ràpid!! Ja només li mantenia dos “tomes”, però un mati, no parava de mossegar-me el pit i em feia molt mal!!molt!! fins fer-me sang, i vaig dir-li: fill meu et desteto. I ja no li vaig donar mai mes!!

Si ell n’hagués volgut, li hagués ofert, clar, però mai mes me’n va demanar....i alguns dies després, em feia mal el cor i tot , enyorava donar el pit...però....sabia que algun dia tindria un segon fill i podria tornar a donar el pit!jajajaja

 

Amb la nena, ho voldria fer ja, però...no trobo el moment...i no vull(o sçí, no sé) cap més fill...i no donaré mai més el pit...i..la nena es farà gran...

Ara encara no li trec..és massa petita...

puc donar-li el pit encara molts mesos, però..és tant esclau donar el pit...

si surto algun dia de festa..que, al matí un bibe?

però és tant carinyoseta la nena, i em necessita en els moments de pit( ho sé, sóc sa mare)...

ella no mossega fort com son germà...li encanta prendre el pit!!

però ja comença a fer casi tota la dieta sòlida..li puc mantenir només la toma del matí!!! Fins a l’any o més...però...

i si arriba el moment en que pugui dormir fins mes tard??per vacances o algo?? Si no li dono el pit, per fi el pare li podrà fer el bibe...

 

li trec ja??

Aix..no!! que es massa petita!!!

Depèn de la indecisió ho puc allargar fins als seus 18 anys???perquè i si és ella qui es vol destetar??? A quina edat ho farà???o ja s’ha destetat i sóc jo que encara la obligo a que mengi pit perquè es bo per ella???

 

Conclusió: quan una de les dos es decideixi, farem el destete. Tal i com vaig fer amb son germà.

I si és ella qui ho decideix, em trencarà el cor!!! I jo la continuaré obligant a que mengi teta, perquè sóc sa mare i sé lo que més li convé!!