Vacances al poble

Sempre he dit que de l’únic que m’arrepenteixo de no poder donar als meus fills, és la meva infància al poble.

Els que estiueixen al poble recorden coses que feien quan eren petits, però , tampoc és comparable amb els que ens hem criat allí.

Quan tenia l’edat del meu fill, anava a la guarderia, que estava passada la plaça(lloc de transit de cotxes i tractors, on en passa ben be un cada mitja hora) agafada de la mà el meu veí, que té un mes menys que jo. I arribats a la plaça del poble, ens esperava la seva àvia, que en ajudava a creuar la carretera i així podien arribar sols fins a la guarderia.

Al any següent, la guarderia la van traslladar just al costat de l’escola, i com jo ja feia primer de parvulets(el que ara seria P4), era jo qui portava a mon germà a la guarderia.

Les mares d’abans també eren més permissives, cosa que ara que són avies no ho són tant pel que fa aquests temes.

I al poble ara no els deixem anar sols com fèiem nosaltres de petit. Potser no el deixo anar sol, perquè no és del poble, sinó que el meu fill ara és un “ de Barcelona”

Fa poc, anàvem per un carrer del poble i el meu fill de 3 anys es va escapar, el vaig perdre de vista, només podia haver agafat dos direccions. Jo estava just davant del antic Casino i el meu fill anava amb la moto sense pedals, però com fa baixada, anava afuat. Al arribar a la placeta del Quim, el vaig perdre de vista. Podia haver tirat cap  a la plaça o cap a baix pel carrer major.

Li vaig dir al pare que anés direcció la plaça i jo vaig tirar direcció corral Janot. Tampoc estava massa preocupada, estava mes aviar enfadada perquè no em va fer cas el meu fill, no perquè no el veiés.

Es veu que va tirar cap a la plaça, però anava tant ràpid que va creuar davant del bar i va començar a baixar pel meu carrer i just davant de cal colau, es va trobar un gos gran que ell llepava i ell ni es movia.

Quan  vaig arribar al meu carrer, sortint per lo que és ara la plaça Jaume Aran, lo Paco de la clemencia el portava al cotxe i m’ho va explicar.

Em portaven al nen a casa.

Aquest estiu hem estat uns dies sense el pare de les criatures al poble, del 4 al 14 d’agost, i la veritat és que he recordat els meus estius i la meva llibertat i he vist com ho gaudia el meu fill, el jugar al carrer “sent caçadors de gats” amb l’Adrià, o anant a buscar cargols pel carrer  de les piscines amb casi tots els de cal Blas, o jugant cada tarda fins les 21 a la plaça mentre les mares fan un beure assegudes al bar, o estar una estona intentant agafar un “saltamontes” del carrer, o veient com la mare es fica histèrica cada cop que entra un dragolí a l’habitació, o passar les tardes a les piscines, primer cuidant-lo una tieta, desprès una cosina, després una veïna...o anant de passeig amb les mares fins l’ermita de Sant Antoni, jugant tot el camí a marcar la ruta per no perdre’ns de tornada i berenar allí mateix, o anat al parc de bombers on un amic de la mare els puja al camió i els “fa sortir del poble”, o anant a veure la granja de vidells del tiet Jaume i veure com prenen la llet i ficar la ma a la boca dels vidells i comprovar que tenen la llengua molt rasposa, etc...

I lo millor, que la mare fa vacances, perquè pot estar tranquil·la mirant al seu fill, mentre parla amb les seves amigues, sense patir de que l’atropellin i poder donar espai i llibertat al nen que juga tot el dia dient que va a cavall..i corre amunt i avall amb la jaqueta al cap fent veure que és “la capa de Sant Jordi”...

Deslletament

Si, ja sóc una dona amb pits de pebrot que no dona el pit a cap criatura.

Sóc una dóna, una senyora ja. Ja NO sóc una mare en procés d’alletament, el meu cos , definitivament, pot recuperar.se de la maternitat.

De fet, sóc la única mare que comença a perdre quilos a la que deixo de donar el pit, pel nen ja em va passar, i per la nena acabo de comprovar que m’està passant...yuju!

Vaig deixar de donar el pit la setmana del 12 al 18 d’agost, crec que la mateixa setmana que vaig deslletar al nen.

Això em porta a la conclusió que al agost deslleto.Sempre.Amb tots els meus fills,que només són dos, peró, són tots els que tinc i a tots els he deslletat a l’agost,  a la mateixa setmana.

La nena només té 13 mesos....és tant petita encara....pero ja pot estar deslletada.

Això va fer que jo anés a sopar amb la colla i decidís beure, no gaire: dos copes de vi, 1 mililítre de “chupito” d’herbes, i un “cubata”.

Anava feliç com si m’hagués begut fins i tot l’aigua de les torretes!!

És més, vaig tenir resaca i tot.

Donar el pit és un procés preciós, peró..és esclau, i jo ara ja començava a estar més cansada per tenir que donar sempre el pit al matí(és la única toma que li mantenia aquest últim mes), que no pas gaudir del moment...a més, li donava el pit i després, al cap de dos hores, li donava biberó.

Ja no tenia masas sentit.

Ara puc sortir de festa i que a l’un demà algú altre li doni el bibe, ara puc beure sense remordiments(semblo alcoholica,no??), ara puc deixar a la nena a casa d’algu altre...

Cosa que ha passat ara.

El pare té vacances i s’ha emportat a les criatures a platja d’aro amb els sogres.

Dos dies sense crios. Primer cop que em separo de la princessa...feliç?

No, em sento buida. Com els meus pits, que ara sembla que hagin perdut tot el que tenien dins , com si fosin dos globus desinflats...