Tenim un bebè, i..primer, prén molta
llet, després comencem amb les farinetes i ens sorprenem de la quantitat que
arriben a prendre!!
Amb l’estomac tant petit i engolen casi o tant com
nosaltres en cada àpat! Triturat, si, però de quantitat la mateixa...
Tant si la criatura es menjadora de
mena, com el meu príncep, com una punyetera, que per cada àpat has d’acabar
fent la vertical mentre vas cantant una cançó i amb l’altra mà mous una
titella, com la meva princesa, arriba un dia que deixen de menjar.
Perquè?? Si sempre anàvem fent!!???que
passa?? Tindrà algun problema??
No, es normal i tots ho fan. I ja ni “
te cuento” si s’ajunta amb la dentició, el gran inhibidor de la gana!!!
Copio literalment del article del
Departament de Benestar social i família:
Els bebès solen menjar, en relació
amb la seva mida, molt més que els adults. A partir, aproximadament entre els 9
mesos i l’any, comencen a voler menjar menys.
El motiu d’aquest canvi és la
disminució de la velocitat de creixement. En el primer any, els bebès
s’engreixen i creixen més ràpidament que en cap altra època de la seva vida
extrauterina. Durant el segon any, en canvi, el creixement és molt més lent. El
nen i la nena es comencen a moure més, i per això els cal més energia. En canvi,
la que els cal per créixer disminueix de forma espectacular, és per això que mengen
menys.
7.1. Què puc fer en situacions
difícils?
És durant la infància que es construeixen els
hàbits alimentaris. Per tant, és important, en primer lloc, donar un bon exemple
com a adults i mantenir-nos constants en aquests hàbits: el nostre rol ha de
ser la seva “guia”. Cal seguir un mètode i no provar de fer “trucs” que poden
resultar contraproduents. Tenir en compte que eduquem amb l’exemple pot ser una
bona eina per ensenyar hàbits als nostres fills i filles. Per tant, en la
mesura que nosaltres mengem de tot i variat, és més probable que els infants
també ho facin. D’altra banda, cal mantenir uns horaris i una rutina ben
marcada perquè els infants sàpiguen quan toca menjar. Preparar-los per a aquest
moment també pot ajudar que estiguin relaxats, tranquils i predisposats a
menjar. És important també tenir en compte que no ens hem d’obsessionar amb el
tema, sempre comptarem amb la supervisió i control dels pediatres que ens
informaran si el creixement i evolució del nostre fill o filla són correctes o
no. Per tant, si el nostre fill o filla no menja o li costa menjar no cal
parar-hi més atenció que la necessària, ja que pot ser que l’actitud de no
menjar respongui a un interès per part de l’infant a cridar l’atenció. Per
acabar, cal valorar que no tots els infants són iguals i que cadascun pot tenir
un ritme diferent a l’hora d’acceptar els diferents aliments, així com la
quantitat
