Ahir
vaig anar a una xerrada sobre aquest tema, però no em vaig trovar amb el que
m’esperava.
No
diré qui feia la xerrada per no donar-li ni mala ni bona reputació, no és que
estigui en contra del que va exposar, ni molt menys, però tampoc hi estic
totalment d’acord.
Jo
vaig anar allí esperant trobar una recepta màgica i unes pautes a seguir,
segurament aquí està el problema, que la filosofia que s’exposava no era
aquesta i per això no vaig encaixar. Mea culpa.
Però
tot i així, el que jo vaig entendre de la xerrada és que per veure canvis en
els comportament dels fills, primer hem d’analitzar-nos nosaltres i veure quins
comportaments els hi estem ensenyant.
Això
ja ho sabia.
No
es pot dir a una criatura que no cridi, mentre li estàs dient a crits.
No
es pot mostrar els sentiments i quan ens
preguntin dir: no em passa res.
No
es pot fer pagar la culpa dels problemes diaris als fills, si anem sense temps,
ells no en tenen la culpa, som nosaltres que ens hem de gestionar per arribar a
tot.
I
així una llarga llista de coses, que crec jo, tots els pares sabem.
I
sí, tots hauríem d’estar sempre autocontrolats i intentar tenir paciència i
desfer-nos dels problemes, i saber dir que no, i saber dir que sí, etc et
etc....
Tots
hauríem de ser un 10 en intel·ligència emocional. Molt bé.
Tots
ho sabem això, i crec que tots sabem que és IMPOSSIBLE estar així CADA DIA. A
TOTES HORES.
El dia
que arribi a aquest nivell, o serè una Santa o el nou Dalai Lama.
És per
això que discrepo en la xerrada d’ahir, perquè no crec que puguem arribar a
aquest 10 d’intel·ligència.
Jo
ja noto, ja he vist, ja m’he adonat, que els dies que jo estic més tranquil·la
i receptiva, puc gestionar millor els conflictes amb el meu fill.
Però
no per jo estar més tranquil·la o més nerviosa, el meu fill deixa o no de crear conflictes que
he de resoldre!!!
Jo, personalment,
necessito una pauta a seguir, un procediment.
Que si
el meu fill fa això: jo he de fer X (tant si estic nerviosa com tranquil·la,
com dormida..)
A la TV surt la super nany i diu que al racó
de pensar, i que si continua actuant malament, li has de treure un juguet,
després et diuen que això no , perquè prendre-li alguna cosa seva és un càstig.
Que
sí que s’ha de castigar, en alguns llocs, però que no, que el millor es
canalitzar el problema cap a conseqüències.
En fi,
que estic feta un embolic. Perquè tinc
por a fer-li, com deien ahir, ferides emocionals!!!
Viure
així és un estrés!!!!totes les mares tenim la pressió aquesta!!!
Estic
totalment d’acord que a nivell familiar, cada nucli té les seves normes i els
seus valors, i que per a una família no li importa si es salta al sofà i en
canvi l’altra família no ho permetrà sota cap concepte.
I la
que ha permès que es salti al sofà, després no vol que ho faci a la resta de
cases, quan és un invitat, i no sap com gestionar el conflicte .A casa si, però
fora no. És un exemple, clar.
I que
no és sols la família, és l’entorn, els avis , els amics, les educadores. No
sols els pares són els responsables de com som, t’adones que els amics són molt importants en etapes de la vida. I
que jo no tinc exactament els mateixos valors que mons pares. Fins i tot sóc d’idees
totalment oposades a les seves.
Aquí
es on hem perdo. I és quan m’adono que criar un fill, és el repte més gran i difícil
que mai tindré davant meu!!!
I
quan felicito als meus pares, perquè crec que ho han fet molt i molt bé!!Jo no
tinc cap ferida emocional d’aquestes!!!
Les
filosofies de criança, de valors, de permissivitat,de
tolerància etc...són coses que van evolucionant amb el temps, i ens hem d’anar
adaptant als canvis i a sobre anar-ho ensenyant!!!
I
crec que per moltes filosofies i tendències i pautes, al final tots els pares fem el que podem. I tots
i cada un dels pares i mares ho fa bé, a la seva manera. (home, sempre exceptuant
als mal tractadors i tipus d’aquests) Perquè per això hi ha diferents tipus de
personalitats i de valors, que nosaltres com a pares podem marcar un camí. I després a veure si el segueixen o no.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada